Powered By Blogger

divendres, 17 d’agost del 2012

El mateix gos i el mateix collar


La senyora Cospedal ha dit que ja n'hi ha prou d'amenaces catalanes i que n'està ben tipa de l'extorquinament que fem a l'estat. El senyor Rajoy, en canvi, lloa les sàvies retallades que fa el govern convergent. La senyora Ortega diu que per la Diada tots hem de manifestar-nos per això que anomenen pacte fiscal. El senyor Puig diu que a la Diada és normal que hi hagi gent que és manifesti per la independència. El senyor Trias va més enllà i diu que cadascú és manifesti pel que vulgui, que no passa res. Aquest és el resum de la brillant època política que estem vivint a Catalunya ara mateix. A Madrid ens tracten com a imbècils i aquí ens tracten com a treballadors de la raó social Duran i Associats.

Està clar que tot plegat no deixa de ser allò que en música hom coneix com a variacions per un mateix tema o, en llenguatge popular, els mateixos collars per a diferents gossos. Clar que aquí potser hi han gossos més semblants que no pas altres, no se si m'explico. El comú denominador rau en la permanència catalana dins d'aquesta cosa que fot aigües anomenada espanya. Sigui com sigui i al preu que calgui. És evident que com més altes són les amenaces, els afalacs o les floretes, també ho és l'evidència de que s'ha obert un camí irreversible que no té tornada. Els agradi o no els agradi al gremi dels collars, Catalunya ha començat a treure's la son de les orelles i vol avançar cap al seu futur. En aquest avanç nota que hi ha un llast, ho nota la gent, ho noten treballadors i empresaris, professionals lliberals i mestresses de casa, estudiants i intel.lectuals. I el llast s'anomena espanya, però compte!, que espanya no és sols l'estat administratiu ni la senyora Cospedal ni tan sols el senyor Rajoy. Espanya també són els partits unionistes, els venedors de fum, els qui diuen que si el pacte fiscal se'n va en orris aleshores potser caldrà prendre un determini, però sabent que de pacte no n'hi haurà ni explicant quin determini s'haurà de prendre.

No hi ha diferència entre na Cospedal i na Ortega, perquè les dues tenen la mateixa actitud enfront de la independència. No les separa ni un bri, repeteixo, ni un centímetre, res, les dues són la mateixa mostra d'un sistema caduc, tronar, de casta, corcat i de baixa gallofa, ple de senyores que fan tuf a perruqueria barata de pel.lícula de Martínez Soria. Perquè la Cospedal és el càrrec públic que més cobra a tot l'estat, el seu marit té embolics poc honorables en els jutjats, i posseeix una fortuna bo i que demana ajustos cada dia - als pobres, a les classes mitjanes, als catalans, als petits i mitjans empresaris - i la Ortega no sé què i quant guanya, però no anirà descalça pel món. Llàstima que els diners no comprin titulacions!

Un cop més, són els mateixos gossos amb els mateixos collars, i ja ni s'amaguen. Els uneix el negoci que per a uns pocs suposa la marca espanya, i s'aferren a ella amb qualsevol pretext, el de l'extorquinament, el del pacte fiscal o el de la capa d'ozó si demà convingués.

La pena és que puc entendre que una persona com la Cospedal faci el paper que fa, perquè és espanyola al cap i a la fi, però entendre el que fa el Govern de Catalunya ja és molt més dur d'empassar. Perquè encara que no ho sembli, ells també són catalans, i potser haurien de demostrar-ho. 

dissabte, 4 d’agost del 2012

Declaració Unilateral d'Independència


Mai com ara la frase "Ara és l'hora, catalans" havia adquirit un significat més palès i rotund. Ens trobem a la cruïlla més important de la nostra recent història, i qui sap si de tota la història del nostre país. Amb un estat espanyol abocat a pidolar crèdits que s'han de pagar amb interessos d'usura, gràcies a la seva tradicional capacitat de malbaratament, amb una monarquia corrupte i de capa caiguda, amb unes institucions instal.lades en l'autocomplacència i en la destrucció de l'adversari, i en un període de decadència qui sap si definitiu, per Catalunya ha sonat l'hora, certament, l'hora de la llibertat, de la independència, del futur i de l'assoliment final de la nostra plenitud com a poble, com a nació.

No serà fàcil, i menteix qui així ho digui, però no ens ha d'importar. Cal afrontar el repte com el que som, gent de cor i de cap, perquè tenim els estris necessaris per a ser un gran estat, de la mateixa manera que ja som un gran poble. Perquè ho som, malgrat les petiteses de sempre, les enveges, les rancúnies i les factures que volem cobrar de qui no pensen com nosaltres cada dia, som un poble generós, audaç, valent, treballador i amb un talent innat per anar més enllà.

Ara cal deixar-nos de falsos miratges i sumar, però no sumar per a obtenir res de qui res vol ni pot oferir-nos; no, a espanya res hem de demanar-li, que res ens ha de donar. A qui li hem de demanar és a nosaltres mateixos, a totes i a tots, és a nosaltres a qui hem d'exigir-nos, a qui hem de demanar-nos que podem fer, que estem fent pel nostre país, per apropar el moment de la seva glòria, de la seva rotunda, i ja per a sempre, llibertat. Aquest és l'imperatiu que ens marca el moment.

Per assolir-ho no sobra ningú, al contrari, ens manca gent, gent dels nostres, gent que encara no entén que ens cal la independència per a sobreviure, gent que és de talent i que pot aportar moltes coses pel dia desprès de la independència, ens cal gent jove per la seva gosadia i gent gran per la seva experiència, ens calen dones i homes compromesos amb el seu país, nascuts aquí o nascuts on sigui, però que sentin la vibració de Catalunya al seu cor. Ens cal tot això i deixar-nos de lleis espanyoles i del que permeten o no permeten. Ens cal proclamar unilateralment la independència, en seu parlamentària, amb una majoria sòlida de partits. I per això, les bases d'aquests partits han d'acceptar la independència, han d'assumir-la, han de cobejar-la als seus cors. No totes les forces al Parlament serven aquest sentiment, prou que ho sé, però la majoria, si. Els seus votants, si. Molts dels seus dirigents, si. I, sumats, som més, som més forts, som la majoria social i nacional d'aquesta Catalunya que ja s'albira, que no ha mort mai, que sempre ressorgeix de les seves cendre encara més forta, més puixant, més sòlida.

No han pogut amb nosaltres al llarg de tres segles, i ara tampoc han de poder, perquè som tossuts, enormement tossuts, i la nostra voluntat és la de triomf, de guany, de lluita i de perseverança. Anem units, germanes, germans, compatriotes tots, i res ens deturarà. Declaració Unilateral d'Independència, aquest és el mot d'ordre. Per aquells que varen lluitar per ella i no podràn veure-ho i per aquells que encara no han nascut i tenen dret a viure en una Catalunya independent. Visca Catalunya Lliure!